Principis generals
Les plantacions, els conreus i les edificacions que estiguin inclosos en una finca pertanyen als propietaris de la finca per dret d’accessió immobiliària (art. 542-3 CCCat).
Hom presumeix que les plantacions, els conreus i les edificacions fets sobre una finca han estat fets pels propietaris a llur càrrec (art. 542-4 CCCat) i que qui planta, conrea o construeix en sòl aliè consisteix en la creença raonable que té títol per a fer-ho (art. 542-10.1 CCCat). La bona fe del plantador o conreador es presumeix llevat de prova en contra i cessa per la mera oposició dels titulars del sòl (art. 542-10.2 CCCat).
El propietari de la finca, en el supòsit d’una plantació o d’un conreu realitzat per una tercera persona sobre el seu terreny (art. 542-5 i 542-6 CCCat), té dret a ésser indemnitzat pels danys i perjudicis.
Aquesta regulació té una important presència històrica al dret civil català. Així, com diu la SAP Barcelona 230/2005, de 29 de març (MP: Mireia Ríos Enrich), el «derecho civil catalán contiene, por tanto, una norma específica sobre la accesión inmobiliaria en el artículo 278 de la Compilación de Derecho Civil de Catalunya, que establece los efectos de la edificación, la plantación o el cultivo realizados en suelo ajeno, norma que recoge parte de la regulación del antiguo «Usatge Si quis in alieno» y distingue los efectos de estas actuaciones según si la persona que las ha llevado a efecto ha actuado de buena o mala fe.
Esto es, el artículo 278 de la Compilación, no se limita a conformar un mero derecho de retención, sino que regula además los efectos jurídicos de la edificación de buena y mala fe en terreno ajeno, sin que en el caso de edificación de buena fe se contemple un derecho de opción como por el contrario se recoge en el artículo 361 del CC (Sentencia del TSJC de 10 de mayo de 1993).
Así, dispone el artículo 278 de la Compilación: «El qui amb bona fe hagi edificat, sembrat, plantat o romput en sòl d’altri podrà retenir l’edificació, la plantació o el conreu fins que l’amo reintegri, fianci o consigni judicialment el preu dels materials, llavors o plantes i dels jornals dels operaris, en quant la que declari aquell que en pretengui la retenció, sens perjudici de les comprovacions posteriors. Aquell qui en edificar, sembrar, plantar o rompre hagi obrat de mala fe perdrà a favor de l’amo del sòl, l’edificació, la plantació o el conreu».
La buena fe que exige el artículo 278 de la CDCC supone que una persona edifica, planta o siembra en terreno ajeno porque piensa que su actuación es lícita y correcta, buena fe que, por otra parte, ha de venir referida, según la dicción del propio precepto, al momento en que se procede a la «edificación y no a la calidad posesoria originaria (Sentencia del TSJC de 1 de marzo de 1993 y de 29 de septiembre de 1993)».
Plantacions en sòl aliè (art. 542-5 CCCat).
El propietari de la finca en què una altra persona planta de bona fe pot optar per:
a) Fer seva la plantació i pagar les despeses efectuades per qui l’ha feta.
b) Obligar a qui ha plantat a deixar la finca en l’estat en què es trobava abans de fer la plantació.
Conreus en sòl aliè (art. 542-6 CCCat).
El propietari de la finca en què una altra persona conrea de bona fe pot optar per:
a) Fer seva la collita i pagar les despeses efectuades per qui l’ha feta.
b) Obligar a qui ha conreat a pagar-li l’equivalent a la renda de la finca fins que acabi la collita.
Conreadors i plantadors de mala fe (art. 542-11.1 CCCat).
Les persones que planten o conreen en sòl aliè de mala fe perden, en benefici dels propietaris del sòl, tot el que han plantat o conreat i, a més, han d’indemnitzar-los pels danys i perjudicis causats.
Podeu consultar més sobre el tema dels conreus de mala fe, als materials de les Jornades de Dret Català Tossa (UdG) fent clic aquí.
Comments are closed.