Ni el Codi Civil de Catalunya, ni el Text Refós de la Llei d’Aigües (RD 1/2001, de 20 de juliol) recullen el Camí de Sirga expressament. No obstant això, a la nostra cultura catalana ha estat molt present, sobre tot a les Terres de l’Ebre, així com aigües amunt del riu Ebre, del riu Segre… (vegeu el llibre Camí de Sirga de Jesus Moncada). L’Institut d’Estudis Catalans defineix la sirga com aquella corda amb què s’estira una xarxa, una nau, des de terra per fer-la avançar paral·lelament a la riba, fer-la anar d’una riba a l’altra. El Diccionari Alcover també diu que és aquella corda llarga amb què estiren una embarcació per fer-la anar d’una vorera a l’altra d’un riu, per fer-la caminar contra corrent.
En primer lloc, hem de dir que per a que l’Organisme de Conca (per exemple, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) pugui establir servitud de camí de sirga cal que el riu sigui navegable o flotable. Doncs, com disposa l’article 48.2 del TRLAigües, «los organismos de cuenca podrán imponer las servidumbres de saca de agua y abrevadero, de estribo de presa y de parada o partidor, así como las de paso, cuando se trate de garantizar el acceso o facilitar el mismo a zona de dominio público de los cauces, para usos determinados, incluyendo los deportivos y recreativos, y, en general, cuantas servidumbres estén previstas en el Código Civil».
Aquesta remissió, concretament pel camí de sirga, es dirigeix a l’article 553.2 CC, que disposa que «Els predis contigus a les riberes dels rius navegables o flotables, a més, estan subjectes a la servitud de camí de sirga per al servei exclusiu de la navegació i flotació fluvial».
Encara que sigui una institució que no es trobi regulada al CCCat ni a l’actual llei que regula el règim del domini públic hidràulic, el camí de sirga es troba present a la vida jurídica quotidiana de les ribes del rius. Així, per exemple, la RESOLUCIÓ TES/1637/2011, de 3 de febrer, per la qual es fa públic l’Acord de declaració d’impacte ambiental de l’estudi informatiu «Millora local. Ponts i estructures. Nou pont sobre l’Ebre. Carretera TV-3404, PK 0+000. Tram: Deltebre – Sant Jaume d’Enveja», als termes municipals de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre (DOGC 5913) afirmava que l’informe «de l’Agència Catalana de l’Aigua determina que, atès que per a l’avinguda associada a 500 anys de període de retorn l’Ebre es desborda per tot el Delta amb un llavi que desemboca al mar de més de 50 km de longitud —de manera que qualsevol actuació local és imperceptible en termes de sobreelevació de la làmina d’aigua—, la determinació del gàlib del pont projectat sobre el riu Ebre no es fa per condicionants hidràulics sinó per exigències del gàlib aeri nàutic i pel pas del camí de sirga sota el pont, condicionat, 
a més, pel paisatge local». També al mateix Deltebre, es va aprovar el 9 de febrer de 2009 (DOGC 5322) un consorci per realitzar un «Pla especial per a la implantació de l’àrea de suport a la navegabilitat del riu Ebre i Camí de Sirga de Deltebre» o al municipi de Benifallet, a la seva normativa urbanística local (DOGC 4058), es disposa a l’article 56 que el sistema d’ajuda i suport a la navegabilitat del riu Ebre «consistirà amb els embarcadors, estris de senyalització i abalisament, canal dragat, camí de sirga, etc.».
A més a més, cal destacar, pel seu interès doctrinal, una de les més recents sentències que interpreta la normativa sobre el camí de sirga. Es tracta de la Sentencia nº 322/2010 de AP Palencia, Sección 1ª, 30 de Noviembre de 2010 (MP: Mauricio Bugidos San José).
Finalment, acabo ressenyant que el camí de sirga o chemin de halage està també molt present a la normativa francesa i a la seva vida social. Així, l’actual 556.2 CCF disposa que «L’alluvion profite au propriétaire riverain, qu’il s’agisse d’un cours d’eau domanial ou non ; à la charge, dans le premier cas, de laisser le marchepied ou chemin dehalage, conformément aux règlements».
De la mateixa manera, amb origen a la legislació civil, la legislació administrativa francesa també s’ha fet ressò d’aquesta servitud. Així, l’article L2131-6 del Code général de la propriété des personnes publiques disposa que «[d]ans le cas où l’autorité administrative compétente juge que la servitude de halage est insuffisante et veut établir, le long du cours d’eau, un chemin dans des conditions constantes de viabilité, elle doit, à défaut de consentement exprès des riverains, acquérir le terrain nécessaire à l’établissement du chemin en se conformant aux dispositions du code de l’expropriation pour cause d’utilité publique». Aquest principi d’afecció a la propietat privada el trobem també a l’article L2131-5.2 del mateix Code on disposa que els «propriétaires riverains ont également droit à une indemnité lorsque, pour les besoins de l’exploitation, la servitude de halage est établie sur une rive où cette servitude n’existait pas». Finalment, cal a dir que l’article 424 del Code Rural admet un ús diferent al propi de sirgar, admetent que els pescadors puguin utilitzar aquest espai per dur a terme la seva activitat: «Le long des canaux de navigation, les pêcheurs peuvent user du chemin de halage et de la portion de berge faisant partie du domaine public, dans la mesure où le permet l’exploitation de la voie navigable».
Comments are closed.